dissabte, 10 de setembre del 2016


 Paulo Reglus Neves Freire, conegut com a Paulo Freire, (Recife (Brasil), 19 de setembre de 1921 - Brasília, 3 de maig de 1997) fou un pedagog brasiler. Estudià la carrera de Dret, que no va arribar a exercir mai. La seva primera dona, Elza Maia Costa de Oliveira, professora de primària, influí en la seva decisió de dedicar-se a la Pedagogia. Es dedicà a l'alfabetització d'adults, desenvolupant el seu propi mètode pedagògic, en una època que els analfabets al Brasil no tenien dret a vot. 

 Fou empresonat i exiliat arran del cop d'estat de 1964. Fixà la seva residència a Xile, on trobà el marc ideal per a seguir desenvolupant la seva teoria i la seva praxi. Va ser nomenat expert de la UNESCO i posteriorment passà a ser professor de la Universitat Harvard. Va ser assessor a diversos països d'Àfrica en programes d'educació d'adults, especialment a Angola, Moçambic i la República de Guinea. El 1980 tornà al Brasil on posà el seu esforç en la lluita per una escola pública i de qualitat per a tothom. De 1989 a 1992 assumí la Secretaria d'Educació de la Prefectura de São Paulo. A partir de 1992 donà classe a la Universitat de São Paulo i cursos i conferències per tot el món, fins a la seva mort el 1997. 


 Entre les seves obres en destaquen "L'educació com pràctica de llibertat" i la "Pedagogia de l'oprimit".


A Paulo Freire li va ser atorgat el títol de doctor Honoris Causa per vint-i-set universitats. Pels seus treballs en l'àrea educativa, va rebre, entre uns altres, els següents premis: "Premi Rei Balduí per al Desenvolupament" (Bèlgica, 1980); "Premi 
UNESCO d'Educació per a la Pau" (1986) i "Premi Andrés Bell" de l'Organització dels Estats Americans, com Educador dels Continents (1992).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada